Vestits de Paper de Mollerussa

M’agradaria parlar-vos d’un concurs el 48è Concurs Nacional de Vestits de Paper i el 9è Concurs de Vestits de Paper per a nines Barbie que es celebra a Mollerussa, la meva ciutat. L’esdeveniment cada any té lloc el dissabte més proper al dia 14 de desembre en motiu de Santa Llúcia patrona de les modistes i dels sastres per ser la verge protectora de la vista.

Per tant, demà a la nit es celebra el concurs, aquest any estarà presentat per Elena Gadel cantant i actriu barcelonina.

Per qui no hagi sentit a parlar mai d’aquest certament, es tracta d’un concurs de vestits fets completament de paper són creacions úniques plenes de talent i originalitat que van desfilant per la passarel·la i van anar apareixent en aquest ordre, primer els de la modalitat de moda actual, després els de fantasia i finalment, els d’època.

Va començar com un divertiment senzill i original per part d’unes modistes de Mollerussa i que un perruquer juntament amb la junta directiva de la Societat Culturat i Recreativa l’Amistat va saber recollir fins a convertir-ho en una competició i en un esdeveniment important per a la ciutat ja que li ha donat una gran projecció fora de l’àmbit comarcal i suposa un element dinamitzador molt important a nivell cultural, social i econòmic.

El certament ha assolit  prestigi mantenint la competició ben entesa entre els participants i la part lúdica en què es barreja l’espectacle de la vistositat i confecció del paper i dels seus colors amb la música i diversió de l’acte. També manté aquell caire d’entreteniment amb el qual va sorgir.

En aquesta entrada no parlaré de com es originar el concurs, ni com ha anat variant al llarg dels anys, ni  altre aspectes que es podria explicar del concurs. Vull parlar del material protagonista i principal que fa possible el certament, aquest és el paper. El paper té unes grans possibilitats quan es manipula i aquest arriba a esdevenir juntament amb la destresa de cosir creacions de peces úniques d’alta costura.

El concurs ve delimitat per les seves bases que estipulen els vestits, així com els adornaments i complements han de ser confeccionats exclusivament amb paper cosit a mà o a màquina, de qualsevol tipus: normal o plana. Està prohibit l’ús de goma d’enganxar i el paper plastificat o metal·litzat.

El paper pot ser molt divers, des de tires foradades del paper de les impressores, a les serpentines que es llancen a les festes, al tissú (paper higiènic, de cuina, mocadors, tovallons o estovalles dels restaurants), els que s’utilitzen per embolicar regals, de diari, blondes de paper de les safates de rebosteria, de cartró de patronatge, d’embalar, de barba, d’estrassa…

Altres papers que s’utilitzen freqüentment són el de crespó, més conegut amb el nom de pinotxo que va molt bé per modelar la forma del cos, de cel·lofana, de xarol, de seda, de coco, de maixé… i el paper arrissat que es pot trenar i cargolar.

També cal tenir en compte, la cura tant en el moment de treballar el paper com en l’acabament de la peça. Hi ha papers que es poden utilitzar tal com són, mentre uns altres necessiten un tractament per donar la sensació de roba, i fins i tot n’hi ha que es poden mullar, planxar, arrugar i prisar. Un dels papers que permet fer més variacions és l’arrissat, ja que a  causa de la seva fortalesa, admet bé el disseny de dibuixos, és pot tenyir, es manipula molt bé i és el que s’apropa més a la roba.

Pel que fa al fil, es pot distingir el fil per cosir i el de fer brodats i puntilles. S’elabora manualment embolicant i encreuant tires de paper arrissat/crespat fins a formar un calant. En el cas que se n’hagi de fer grans quantitats utilitzen el trepant a baixa velocitat i/o minipímer.  Una altra tècnica d’elaborar artesanalment el fil pot ser tallar i filar manualment el paper fins a tenir milers de metres de fil molt prim que, cargolat en boixets i amb l’ajuda del coixí, es va entrellaçant i es va intentant imitar al màxim la finor i la fragilitat de la punta del coixí..

 L’elaboració dels adornaments i comple-ments (blondes, drapejats, plecs, volants, botons, cintes, plomes…) requereix d’una certa destresa i paciència. Per exemple, les perletes es realitzen amb boles de paper higiènic arrodonides, i pintades amb smalt d’ungles. També es poden elaborar amb ganxet o amb punta de coixí tot imitant el macramé, que també s’aplica al vestit.

Un element molt utilitzat i estès entre les modistes és la fliselina que serveix tant per donar rigidesa i consistència al paper com per aïllar els punts de la costura de la pell de la model i no causar irritació. Existeixen dos tipus de fliselina la que s’enganxa amb l’escalfor de la planxa (vilexit) i l’altra que es cus (fliselina diagonal estable 990).

Els estampats es poden realitzar amb pintures de tempera, aquarel·la, acrílica, nacrada, purpurina, pintallavis, d’esmalt d’ungles i poden estar pintats amb pinzell i aerògraf.

Els acabats com els adornaments dels vestits solen estar inspirats en detalls de la realitat; per exemple molts d’ells tenen inspiracions florals.

En quant als punts que es poden utilitzar en la confecció dels vestits com el punt “smok” o també anomenat el punt d’abella, i d’iugoslau; tots dos es poden observar en el vestit anomenat Monocrom (el primer, en el canesú de la jaqueta i el segon en el vestit). També el punt de malla, el punt de cadeneta, el brodat anglès, el punt de la verge, el punt de creu… Cadascun d’ells es treballa en diferents tècniques, com el tricotat i el patchwork mitjançant el ganxet, les agulles de mitja, l’agulla de fil i la màquina de cosir.

En resum, el paper es fila per fer-ne fil, es treballa amb ganxet o agulles de fer mitja, es retalla, es combina per fer el teixit, com per exemple la “pota de gall”, es broda i es cus segons les  tècniques de cada creador amb la resta de materials comentats per a crear les peces de paper d’alta costura.

La fragilitat del paper dignifica les peces i les converteix en peces úniques, irrepetibles i efímeres, per això difícilment es pot calcular el seu valor. Per desenvolupar aquest creacions considerades arts, es requereix un coneixement del paper, de totes les tècniques del cosir, del dissenys, destresa en les manualitats i aplicacions de la pintura. A més, depenent de la modalitat en la qual es participa cal documentar-se en aquella temàtica.

Així doncs, les participants han de fer tot un treball previ i llarg abans de veure la seva creació finalitzada i feta realitat. Ara bé, la satisfacció que produeix assolir aquella fita marcada a més del reconeixement del públic i del jurat provoca les ganes de superar-se a elles mateixes i de repetir la seva participació.

 

Underwater Dogs

Al llarg dels anys vas acumulant records, però la millor manera de que mai t’oblidis dels moments importants és fent una foto. Tenen la capacitat de captura un moment i així poder-lo recordar sempre. Perquè el moment és pot oblidar però la foto queda. A més a més, les fotos s’utilitzen molt per acompanyar textos i poder entendre millor la noticia, l’anunci, un text explicatiu… La foto és un element molt receptiu, ja que sempre transmet alguna cosa. Transmeten sentiments.

A qui no li ha entrat nostàlgia al mirar una foto del passat? A qui no li ha impactat mai una foto d’un tràgic accident? Qui no ha plorat mai en veure una foto d’una persona que ja no hi és? Qui no ha rigut mai amb una foto graciosa? Qui no ha agafat por amb una foto tèrbola?

Així doncs, les fotografies han anat variant molt amb els anys; avui en dia no necessitem un àlbum perquè són digitals, ni una càmera per fer-ne sinó que es podem capturar amb el mòbil, poder-les retocar de mil maneres amb un ventall d’aplicacions que existeixen i després compartir-les en xarxes socials. No obstant, el procediment canvia però crec que per molt que passin els anys no es deixarà de fer fotos.

Les últimes que m’han impactat són del fotògraf Steth Casteel . Tracta d’uns gossos els quals estan sota  l’aigua i fan el que millor saben fer: jugar i còrrer darrera de pilotes. La veritat es que les fotografies aquàtiques sempre m’han resultat gracioses però aquestes entre la corrent de l’aigua i la càmera d’alta velocitat fan que els gossos semblen furiosos, o millor dit, bèsties salvatges subaquàtiques! Aquestes fotografies s’han recollit en un llibre anomenat “Underwater Dogs”.

Aquestes fotografies, des del meu parer, provoquen un contrast original, reflectint l’actitud de cada gos sent aquesta la seva naturalesa primitiva. Si anem més enllà veurem que és el que transmeten aquestes fotos.  Personalment, em transfereixen vida, energia i moviment; ganes de lluitar per aconseguir la pilota, desig de sortir a l’exterior…

Dove

Dove és una línia de productes de cura personal com desodorants, cremes, sabons corporals, xampús del cabell, productes de cura facial. Aquesta marca, que  pertany a Univlever, ha creat la Fundació Dove, la qual recau en temes d’autostima i d’imatge, deixant de banda els estereotips de cossos molt prims i estilitzats. Vol fer recuperar la confiança a les dones d’arreu del món sense importar l’edat o la procedència. Per fer arribar els seus valors han creat una Campanya per la Bellesa Real de Dove la qual ha realitzat una sèrie d’anuncis:

L’últim anunci ha batut rècords en quant a visites, ja que en menys de deu dies ha sigut vist per més de 20 milions de persones. Jo el vaig descobrir a partir de facebook i em va sorprendre gratament per l’objectiu que té. No, no és tracta dels típics anuncis de solidaritat, ni de sostenibilitat amb el planeta sinó parla de l’autocrítica a traves d’esbossos.

“With Real Beauty Sketches, we thought that women would probably describe themselves in a more negative way than strangers. But it was just a guess really …. It could go totally wrong”

El vídeo presenta diverses dones les quals s’han de descriure  físicament per tal que l’artista forense les pugui dibuixar com són realment. L’endemà una desconeguda que només s’han vist el dia anterior la ha de descriure.  Es comparen els dos esbossos i es comprova que  el que ha descrit el desconegut sempre és el més precís. Això es degut a que és impersonal i subjectiu. Fent aquest experiment tan senzill s’han adonat de com ens arribem a menysprear, a infravalorar-nos, a veure’ns els defectes més que les virtuts…

“You are more beautiful than you think”

Si encara no l’heu vist, és aquest:

WEB on trobeu la versió curta i els vídeos individualitzats de l’experiència de cada participant: http://realbeautysketches.dove.com/

La marca Dove fa temps que estan completament involucrats amb la campanya de fomentar la bellesa natural. Us mostro un altre anunci que ensenya com s’arriba a distorsionar les fotografies de les models, entre les capes de maquillatge i els retocs amb programes d’imatge. De la noia real no acaba quedant pràcticament res de la noia que acaba promocionant una campanya de bellesa. L’anunci  pretén dir-nos que la bellesa sovint està distorsionada, a vegades ens comparem amb noies de revista i aquestes “noies” no són reals.

Un altre vídeo amb la mateixa línia, ens mostren com de present estan els anuncis de bellesa en les nostres vides quotidianes. Aquests tipus d’anuncis amb models perfectes, amb cremes que fan miracles, amb dietes que semblen fàcils de complir, maquillatge que et fa veure més jove… Ens mengen el coco a la societat per tal d’aconseguir la perfecció física a través d’aquests productes. Dove en aquests anunci vol fer-nos veure que ens deixem influenciar massa per tota la publicitat que obtenim per mitjà dels medis de comunicació i no s’ha de permetre.

Per últim, també us mostro dos anuncis més els quals continuen amb la seva missió d’autoconfiança. Perquè reconeixem el que no ens agrada del nostre cos però no sabem el que sí? Perquè sabem el que més es agrada físicament de les nostres amigues però no del nostre?

 

La seva campanya continua, també, a través de la seva pàgina de facebook on llencen frases inspiradores típiques per fomentar  l’autoconfiança.

Des del meu punt de vista, la idea que proposa Dove és molt positiva ja que sovint som massa durs amb nosaltres mateixos. Dove ha definit amb claredat els valors que vol transmetre amb uns objectius clars per complir. Mitjançant els anuncis ha impulsat la seva campanya per comunicar el missatge i així impulsar la seva línia i per tant, adquirir més valor als seus productes.

Cal esmentar, que el logotip de Dove el qual és una insígnia en forma de colom identifica perfectament la seva idea. Ja que crec que la marca i tot el que engloba així com la seva campanya volen transmetre un sentiment de pau amb nosaltres mateixos. El sentiment d’estar a gust amb el nostre cos, la nostra pell, les nostres faccions. A més, cal comentar que la marca és respectuosa, no tastada amb animals.

Spielkkind

Kerstin Hiestermann és una mestra alemanya que treballa impartint classes amb nens amb dificultats. Ha creat Spielkkind el qual és una col·lecció de composicions on combina objectes naturals i un petit monstre.  Els collages representen escenes on una fulla d’un arbre pot convertir-se en el vestit del protagonista de les composicions, el petit monstre inofensiu afegeix humor i dóna vida a la imatge.

Considero que és una col·lecció curiosa, cada composició és diferent però sempre amb l’objectiu de fer volar la imaginació. Cada il·lustració té una mirada lateral del món que produeix a l’espectador reflexionar com elements de la natura poden formar part del dibuix i transformar-lo en una altra utilitat del que és realment. Com per exemple, com un carabassó col·locat en diagonal, amb unes escales i el monstre a sobre pot representar gràficament un tobogan. O bé, com un platan pot representar una banyera. O una flor un animaló.

           

L’èxit no és per les elaborades il·lustracions ja que són dibuixos lineals, simples, amb un únic rotolador negre. L’èxit està en la seva idea. És original i molt visual, jugant amb els elements i en la manera de combinar-los, aconsegueixen unes imatges entranyables i creatives.  Aptes per tothom, però si que és percep la dolçor i el toc infantil en cada composició i sempre tenint en compte l’humor.

A més, Sppielkkind és un altre bon exemple de com les xarxes socials han permès donar a conèixer nous projectes, com aquest que s’ha fet popular  en poc temps gràcies a Intagram: http://instagram.com/khiesti . També podeu visitar la seva pàgina web http://www.spielkkind.de/.

Així doncs, l’important en qualsevol projecte és tenir una idea creativa, a vegades seran idees més treballades i elaborades, però també s’aconsegueixen imatges boniques sent simples. A més, he de confessar, si encara no us n’havieu adonat, que tinc preferència per les il·lustracions netes, clares, simples i minimalistes.

Origami

La papiroflèxia és un art que sempre m’ha cridat l’atenció. Es basa en la tècnica del plegat de paper per obtenir figures i formes decoratives semblants a la realitat. El plegat de paper permet desplegar figures de diferent grau de complexitat i obtenir creacions de valor artístic i a més, estimula la destresa i la creativitat.

Al voltant de la dècada de 1930 l’escriptor i filòsof Miguel de Unamuno va introduir l’origami a Espanya i a Amèrica del sud ja que va ser el primer que es va prendre seriosament fer “ocellets de paper”. A més, va escriure un tractat sobre “cocotologia” que deriva de “cocotte” que vol dir “ocellet“ en francès. Potser per aquest motiu a Espanya, la papiroflèxia popularment, s’associa amb la idea de fer ocellets de paper. També en aquests anys, la japonesa Akira Yoshizawa ho va popularitzar com una forma d’art creativa.

Actualment la papiroflèxia viu una etapa de canvi en la seva concepció ja que si bé en anys anteriors se la considerava una obra artesana, ara és un art inclòs entre aficions. Per això es pot trobar milers de vídeos a internet de com realitzar milers de figures de paper i agafar habilitat per dur a terme aquest hobby . Us recomano especialment  Jo Nakashima, el qual realitza figures molt diverses que em deixen al·lucinada.

Els vídeos (disposa d’un canal propi a youtube) t’ensenyen pas a pas com  obtenir una gran varietat de figures com ara animals,  números, lletres tan en majúscula com en minúscula, personatges de pel·lícules… A més, ofereix al marge dret una altra vista en planta per fer més entenedor el procediment. No es gaudeix d’unes explicacions de la persona que realitza les figures, això podria semblar un inconvenient però en aquest cas és un avantatge ja que qualsevol persona independentment del seu idioma pot entendre el vídeo.

          

Des del meu punt de vista trobo que regalar una manualitat és sempre molt bonic perquè és més personal, saps que s’ha hagut d’invertir temps, paciència i esforç. Us animo, doncs, a que proveu alguna figura senzilla per començar i agafar la destresa necessària per a què un full de paper cobri vida amb la creació de la figura. Precisament aquest passat Sant Jordi una amiga em va regalar aquesta figura molt curiosa ja que passa de ser un cub a una bonica rosa i em va fer especial il·lusió.

Rocking system

L’empresa mOmma Technology és italo-suïssa creada a l’any 2005 pel Grup BabySolutions. Momma ofereix una línia de productes per a nadons revolucionari que combina la forma, moviment i color transformant cada moment del temps del menjar del seu nadó en un moment de creixement, aprenentatge i plaer.

Aposten per fusionar la típica joguina anomenada saltamartí o tossut, la qual té la base distribuïda desigualment en relació a la seva alçada. La conseqüència directa és que el seu centre de massa i el centre de gravetat són molt baixos, fet que impedeix al saltamartí caigui fins i tot si l’angle que forma amb la vertical és molt gran. Aquesta propietat es deu també a la forma esfèrica i llisa de la base de la joguina que permet el seu balanceig i actua de contrapès de manera que després de colpejar-lo sempre torna a la seva posició inicial. 

Aquesta joguina és de les que més entretenen els nens i estimula la capacitat de reacció i concentració. Han aplicat el mecanisme a xumets, vasos amb diferents capçals, al plat tèrmic i fins i tot, a la cullera i a la forquilla.

  

Considero molt interessant com aquesta empresa mOmma Technology ha incorporat el sistema de balanceig amb utensilis alimentaris han format productes inbolcables. Li afegeix una diferencia innovadora i garanteix la higiene perquè com que mai es tomba no entri en contacte amb altres coses ni vesa.

Penso que aquest mecanisme és molt còmode a l’hora de deixar els diferents productes sobre una superfície  tant per als nens, com per als adults i gent de tercera edat i que es podria implementar a més productes. També pot ser un mecanisme molt útil per les persones que tenen dificultats amb la subjecció d’objectes com és el cas de la malaltia Parkinson.

Ant Chair

Existeixen moltíssimes cadires representatives del disseny industrial. Avui us parlaré de la fabulosa cadira Ant.

L’autor de la cadira és Arne Jacobsen és un arquitecte i dissenyador danès. Va ser dels primers en introduir l’estil modern al disseny danès als seus projectes.

Jacobsen va assolir èxit com ha dissenyador industrial, sobretot gràcies als seus famosos dissenys de cadires per l’ebenista Fritz Hansen. Les seves cadires Ant (1952) i Series 7 (1955) encara es troben entre els majors èxits comercials fabricats al 1929. També són molt conegudes la cadira Swan (cigne), i Egg (ou) (1957-1958).

  

Jacobsen va combinar formes esculturals i orgàniques amb les virtuts tradicionals del disseny escandinau (integritat material i estructural) per crear dissenys senzills, elegants i funcionals amb un gran atractiu intemporal.

La cadira va ser creada al 1952, és el model 3100. Té una història curiosa perquè inicialment el seu fabricant,  Fritz Hansen, va dubtar del potencial d’aquesta cadira fins a tal punt que Jacobsen va decidir oferir-se a comprar l’excedent si fracassava al mercat. Va ser després de que els tres-cents primers models suportaren el desgast i la fatiga causats per l’ús d’una cafeteria de l’empresa farmacèutica Novo Nordisk, Hansen quedés sorprès.  Va suposar un gran èxit comercial per Fritz Hansen ials següents anys, es van fabricar més de cinc milions d’unitats per tot el món.

La cadira Ant ha sofert variacions per poder adaptar-se a diferents necessitats que han anat sorgint al llarg del temps, com la modificació d’incorporar-hi rodes o braços. També, es va incloure una versió de la cadira amb quatre potes, després de la mort de Jacobsen ja que ell mai va accedir a aquesta variant. A més, ha originat moltes versions posteriors, la més coneguda és el model 3107 de la sèrie 7, de 1955.

En un principi, la cadira es produïa en quatre classes de fusta diferent o amb acabat de lacat negre. Des de la dècada de 1980 està disponible en 16 colors diferents i en diversos tipus de fusta, fabricada per Fritz Hansen. Els diferents tipus de fusta són: freixe, faig, roure, noguera, cirerer natural, olm i auró. També, pot estar pintada o lacada de una gran gama de colors a escollir.

La cadira Ant, com moltes cadires, és simètrica, tant si té quatre potes com si en té tres. Quan la mires frontalment és una cadira que sembla que tingui un disseny aleatori però si la mires amb una certa inclinació és aleshores quan es descobreix la seva forma que recorda a una formiga. Així doncs, la seva forma dóna nom a la cadira, que pronuncia un estrenyiment a la base que sembla marcar la cintura de la cadira, la qual s’assimila una formiga amb el cap aixecat. I compleix la concepció que tenia Eames del moble orgànic, el qual era assemblar-se a un ésser viu.

La cadira Ant ha format part del projecte de Jaime Oliver, un cuiner anglès que va iniciar “The Big Chair Project”, on artistes de moda, art i disseny col·laboren per personalitzar clàssiques cadires de la marca Republic of Fritz Hansen. Els quals han donat 25 cadires Ant que els  artistes imposarà una visió més personal. Cada un dels dissenys únics serà subhastat per recaptar fons per a la Fundació Jamie Oliver’s Better Food.

La col·lecció única de cadires Ant decorades donarà a conèixer a la República de Fritz Hansen Store a Londres des del 20 d’Agost de 2012 i s’exhibiran durant el Festival de Disseny de Londres abans de ser subhastada l’octubre de 2012. La subhasta també inclourà una cadira Egg personalitzat i un reposapeus amb un teixit dissenyat per Jamie Oliver.

 

           

Em cautiva aquesta cadira perquè tot hi ser del 1952 no té una aparença contemporània antiquada. Al llarg dels anys, inclús de les dècades, l’excepcional disseny s’ha convertit en un símbol d’atemporalitat. A més a més, és un model que és pot col·locar pràcticament a qualsevol lloc: cuines, menjadors, oficines, sales d’estar o sales de conferències. M’agrada la senzillesa, la cura en els acabats, construcció simple…  I evidentment, la seva forma orgànica però discreta i simple. 

Des del meu punt de vista em sembla un projecte molt interessant “The Big Chair Project”. Em sorprenen els disseny creats, com canvien el seu aspecte físic modificant els dibuixos, el color, el material, la textura, etc, però sempre conservant la seva forma original arriben a modificar la seva aparença fent de cada cadira diferent i inigualable. Cadascuna té el seu encant que enamora.

Us deixo un vídeo per fer-vos una idea millor del projecte:

 

Nocilla

La coneguda marca de xocolata de “llet, cacau, avellanes i sucre” Nocilla forma part del grup Starlux, coneguda per comercialitzar Colca cao. 

Nocilla va realitzar un canvi d’imatge corporativa l’any passat. El projecte el va fer una agencia catalana Little Budha la qual figura entre els seus clients marques com Panrico, Gallina Blanca, Affinity, Lu, Roca, Danone, Font Vella...

El logotip recupera l’aspecte pla que tenia als seus inicis. Ara, el logotip és més net,  no l’acompanya les imatges de la llet, el cacauo les avellanes ja que la popularitat de la marca és reconeguda per molta gent i  es dóna per sabut amb quins ingredients està feta.

El plàstic que envolta l’envàs també és diferent. Tornen a incorporar la llesca de pa untada de la crema de xocolata, vista ja en dissenys anteriors. El plàstic és transparent enlloc d’un fons vermell, no apareix els productes de “llet, cacau i avellanes” però si està escrit  acompanyat dels símbols de música representant així la cançó de l’anunci amb la seva peculiar musicalitat. Es de color taronja igual que l’entorn del logotip, conservant així l’harmonia entre els colors corporatius.

El que jo considero interessant d’aquesta marca és el seu particular recipient de vidre reutilitzable, el qual consisteix en un vas. Està molt ben pensat perquè el packaging del producte després es els pots utilitzar. També ha canviat la forma del vas i el nou disseny aposta per un format més de tendència amb base rodona, vol representar que és una marca que evoluciona i és actual.

Utilitzen tres colors per representar si es tracta de la típica xocolata negra utilitzen el vermell, si es tracta de xocolata blanca el blau fluix o bé el blau fort pel   pot que conté la meitat dels dos tipus de xocolata.  Aquests colors estan presentats a la tapa del vas i també al fons del logotip, de manera que cada molt visual de cara a l’usuari diferenciar cada producte.

Tot i el seu canvi de logotip i d’envàs, Nocilla continua apostant pel seu innovador instrument per singularitzar la seva empresa que són els vasos dissenyats per diversos dissenyadors. El vas canvia completament el seu aspecte depenen de qui és l’encarregat de dissenyar els vasos.

Des dels formats més antics amb bases anguloses i dissenys dels setanta, passant per decorats més actuals amb icones infantils com el simpàtic gat còsmic “Doraemon”, les monstruoses “Monster High”, o els colorits dissenys d’Agatha Ruiz de la Prada o bé, Jordi Labanda.

Actualment, els encarregats de crear la nova col·lecció de vasos per nocilla han estat els dissenyadors Victorio&Luccino amb un estil flamenc.

Si reflexionem la marxa no només ofereix el seu producte (la crema de xocolata) sinó també els gots, hi ha gent que consumeixen el producte perquè els ha agradat el got. També, considero que es una bona estratègia de màrqueting ja que és una forma de vendre més perquè hi ha consumidors que volen aconseguir tota la col·lecció de vasos. 

Colors en sèrie

Avui us volia parlar d’uns reportatges que em van posar un dia a classe de tutoria durant l’ESO. Em va cridar l’atenció com es podia parlar 20 minuts d’un color i arribar a ser tant interessant. Us estic parlant de Colors en sèrie emetits a la televisió al 2007 pel canal 33. Investigant per fer aquesta entrada he vist que també la van televisar a La 2 al 2011.

1. Gris plata: reflex multicolor  

2. Negre: el túnel al final de la llum

3. Rosa: enganxós o diví

4. Marró: la vida secreta de la bellesa

5. Taronja: moviment continu

6. Blanc: del cel a la terra

7. Blau: confia en mi

8. Vermell: dóna’m la vida

9. Groc: el camí de la contradicció

10. Verd: de la vida a la mort

Està composat per 10 capítols, on a  cada reportatge es parla d’un color diferent en tots els seus aspectes antropològics, culturals o psicològics. Per exemple, com un color es pot associar amb diferents temes, com pot transmetre sentiments o emocions… També, investiguen expressions on hi apareix algun color o desmunten mites. O bé, entrevisten a un invident que explica la seva percepció sobre un determinat color sense haver-lo vist mai; els fan proves de reconèixer colors a persones daltòniques; parlen amb un cinestèsic que s’imagina els sons de colors; un jove amb acromatòpsia que veu en blanc i negre…

Considero que són un documentals molt representatius del color que parlen. Les imatges són molt apropiades i diverses. Fan de cada capítol una petita història. Cuiden cada detall, fins i tot, les veus en off segons el color. Per exemple, la veu del vermell és profunda i sensual, la del blanc és innocent i neta i la del marró és gruixuda i rovellada.

Us recomano que els vegeu!

Helvetica

Des de que estic cursant Disseny Gràfic em paro a mirar els cartells publicitaris, els logotips de les marques, els rètols informatius, els graffitis dels carrers, les portades de les revistes… Intento miro més enllà i entendre quin és el missatge que volen transmetre i perquè ho han representat així. Analitzo quines fotografies han posat, com han fet la composició, quins colors han utilitzat, què és el que em crida l’atenció… No obstant, el que no em fixo massa són amb les tipografies, a no ser que sigui molt diferent.

Després de veure el curtmetratge m’he quedat sorpresa de la importància de l’Helvetica. Sincerament, no sabia ni de la seva existència i m’he quedat bocabadada de la quantitat de dissenys que utilitzen aquesta tipografia. Per això, m’agrada una frase que és diu al curtmetratge la qual comparen la música ambient amb l’Helvetica: that it is “as ignorable as it is interesting”. El documental fa un recorregut històric sobre la font tan conceptualment, com de disseny i expansió. També compta amb l’aparició d’un gran nombre de dissenyadors gràfics els qual opinen sobre l’Helvetica. Expliquen als espectadors si l’utilitzen o no, quan i per a què.

En aquest vídeo http://www.youtube.com/watch?v=iwIy0enG6uU, el qual és molt gràfic, és pot veure un resum de la tipografia l’helvetica. És caracteritza per ser una tipografia totalment versàtil, moderna, elefant, clara, fàcil de llegir amb un balanç perfecte entre les seves lletres. La majoria de dissenyadors gràfics l’adoren i a més, té molts gruixos.

És impressionant com s’adequa perfectament per a senyalització de sistemes de transport, com també per al títol de la portada de “Little Miss Sunshine”, o bé pel logotip de “Nescafè”.

Helvetica es troba en molts logotips.

Es molt freqüent conforndre l’Arial amb l’Helvetica i viceversa. Ja que la diferència entre ambdós és poca.

• La cua de la lletra “a” en Helvetica és més pronunciada que en Arial.
• La lletra “G” en Helvetica té cua, en canvi, en Arial no.
• La pota de la lletra “R” en Helvetica és arrodonida mentre que en Arial és més recta.
• L’obertura de la “C” la qual en Helvetica el seu tall és recte, però en Arial és inclinat.
• La “t” en Helvetica el seus talls són rectes en canvi en Arial són en diagonal.
• La “r” també és lleugerament diferent.

En resum, el documental m’ha agradat perquè m’ha obert la curiositat sobre les tipografies. Estic segura que ara em fixaré molt més en els tipus de font, observaré els seus detalls i les compararé més entre elles. Crec que és obvi que un dissenyador gràfic acabi agafant efecte a una lletra i al final l’utilitzi molt, però penso que no s’ha de caure en aquesta costum. S’ha d’intentar no perdre el sentit del que es vol expressar. És cert que l’Helvetica és una tipografia bona, però no crec que  que serveixi absolutament per tot.

Com a curiositat, m’ha agradat aquesta il·lustració pel seu humor, el qual queda reflectit els adjectius qualificatius positius que expressen els dissenyadors gràfics per parlar sobre l’Helvetica.